La concepció del vi amb els peus a terra: agroenologia viva

L'AGROENOLOGIA busca entendre tots aquests factors per combinar-los en un equilibri rendible i sostenible que ens condueixi al nostre perfil de vi definit.
El sòl, a més de suport físic de la vinya, és el responsable de la seva alimentació mineral i de la seva hidratació. Repassem a continuació com algunes de característiques del sòl i la forma com el treballem influeixen en el perfil i en la tipicitat del vi.

La textura és l'indicador de la “fertilitat física” del sòl, condiciona el desenvolupament radicular del cep i, per tant, de l'aprovisionament hídric i de nutrients.

Els sòls arenosos, són poc compactes i faciliten la penetració dels arrels, però tenen poca capacitat de retenció d'aigua i nutrients, el material orgànic es degrada ràpidament i allibera els nutrients de forma ràpida. Són sòls calents que avancen la maduració del raïm.

Els sòls argilencs solen tenir una important reserva húmica amb elevada capacitat de retenció d'aigua i nutrients, però dificulten el desenvolupament del sistema radicular per ser compactes i plàstics. Són sòls freds que retarden la maduració i poden donar produccions altes.

Els sòls francs tenen característiques intermèdies als anteriors.

En sòls pedregosos predominen els elements gruixuts i la seva fertilitat dependrà de la qualitat dels sòls més fins. Els cants gruixuts donen frescor i si són superficials milloren la maduració per la llum que irradien als raïms.

La matèria orgànica (MO), és un component vital per a l'elaboració del raïm i vins de qualitat. Amb la participació d'insectes i microorganismes, passarà a formar part del complex arcillo-húmic i, per tant, del reservori de nutrients del sòl.

Els sòls vells i molt treballats com, per exemple, en l'arc Mediterrani, a La Rioja o a la Ribera del Duero, tenen continguts relativament pobres, del 0,7 a l'1,5 % de mitjana; mentre, per exemple, en alguns sòls australians o a la zona de Marlborough a Nova Zelanda, poden arribar a nivells del 6 al 7 %.

El raïm que collim cada any no neix del no-res, a part del C que fixa per fotosíntesi la resta de components, s'obtenen del complex arcillo-húmic del sòl via radicular o amb l'eventual fertilització foliar i, per tant, el sòl es va empobrint en nutrients i en matèria orgànica.

Canviar el sòl és materialment i econòmicament inviable, però sí que el podem cuidar, estabilitzar i conservar per assegurar la seva pervivència i productivitat conforme al perfil objectiu. Aquest és l'objectiu que compleixen les esmenes orgàniques, sempre que siguin raonades quantitativament i qualitativament.

Quantitativament perquè l'estructura del sòl i la seva qualitat microbiològica determinen el consum i la capacitat d'assimilació de MO. Per exemple, consumeix i assimila més MO un sòl arcillo-llimós que no pas un arcillo-calcari i encara més que un arcillo-arenós. Cal donar a cada sòl només la quantitat que pot integrar ja que un excés de MO augmentaria la demanda de nutrients per la degradació i entraria en competència amb la planta.

Qualitativa, prestant també atenció a l'equilibri C/N.
Una ràtio C/N elevada com la que aporten els residus de poda i les restes vegetals carrega la parcel·la de C amb deficiència de N, que es troba a l'aliment per als microorganismes que descompondran la MO; un estrès nitrogenat afavoreix la “fam de nitrogen” consumit per a la digestió de la MO sense que hi hagi disponibilitat per a la planta. Això es tradueix en un augment de les flavonols i els àcids fenòlics al raïm.

MicrobiotaSi bé encara són poc coneguts, els microorganismes del sòl són els responsables de la degradació de la matèria orgànica i de mantenir viu el complex arcillo-húmic, el rebost de la vinya. El raïm de qualitat necessita créixer en un sòl viu, amb una activitat microbiològica intensa i variada que s'ocuparà de degradar la MO i posar els nutrients a disposició de la planta.

La sostenibilitat de la vinya requereix mantenir el sòl viu afavorint un ambient propici per a la diversitat microbiològica; aireig, pH, humitat, MO de qualitat, és dir, que a més d'estar ben compostada i tenir una ràtio C/N adequada sigui matèria viva que contribueixi a la riquesa microbiològica. Si s'empra granulat és important que es faci en fred, ja que la granulació en calent mata tot i deixa el compost “fregit”, sense activitat microbiològica, tornant-se molt lenta la integració en el sòl.

El conreu també participa en l'expressió de la varietat.

Un conreu intens, com en el cas de la producció ecològica, trenca les arrels superficials responsables de l'adsorció de cations en els primers estadis de vegetació, donant vins amb pH més baix.

El conreu tardà és adequat per afavorir el vigor ja que mobilitza reserves de N per millorar la digestió de la matèria orgànica, serà per exemple una pràctica adequada per buscar perfils tiòlics, a condició de tenir matèria orgànica suficient. Al contrari, seria desaconsellable si busquem un perfil fruita madura, ja que l'excés de N afavoreix el vigor i retarda la maduració.

Composició Mineral
Cada element mineral, macro o micronutrient, té un rol determinat en la fisiologia de la planta i en la composició del raïm. Tal com expressa la teoria de la “bota de Liebig” si en falta cap d'elles, res no funcionarà bé, i si alguna té un excés de quantitat, provocarà desequilibris.

El P com a motor energètic afavoreix el desenvolupament radicular i, per tant, l'assimilació de nutrients, també millora la resistència a l'estrès hídric i tèrmic, per exemple, un tractament amb DAP amb brots joves, 3 fulles, augmentant la resistència a les gelades primaverals.

El K és factor de creixement vegetal i afavoreix la producció, però un excés provoca dilució del raïm i pèrdua de color. A més, la seva assimilació competeix amb la del Mg, provocant aquest desequilibri bloquejos de maduració, dessecament de rapa i passificació. El peu i la varietat també marquen diferents necessitats, per exemple, més elevades en ull de llebre que no pas en garnacha.
El Ca juga un paper important en la maduresa fisiològica i en les maduracions llargues, ja que confereix resistència a la pell. És important sobretot en raïm de grandària de baia prop de 2 ml.
El ferro és necessari durant tot el cicle vegetatiu, si aquest comença amb mancances disminueix el potencial de la parcel·la.

L'alimentació Nitrogenada impacta en múltiples aspectes: la síntesi de precursors aromàtics, l'estabilitat del vi, el vigor, el rendiment, la ràtio pell/polpa, a més de retardar el moment d'aturament fisiològic. El raïm requereix continguts elevats per a perfils tiol i fruita fresca, i més moderats per a perfils fruita madura. Una forma fàcil de comprovar l'estat nitrogenat de la planta en els estats fenològics clau és la mesura de clorofil·la i flavonoides en fulla amb la pinça Dualex.

Si volem obtenir la millor expressió de la tipicitat del nostre vi necessitem saber què succeeix en el sòl i en la planta, per tal de facilitar-li els nutrients adequats per a cada perfil de raïm en cada fase del cicle vegetatiu amb una estratègia racional i sostenible. Això s'aconsegueix observant, mesurant i analitzant periòdicament sòls, pecíols i sarments.